Home / Relatos / TMB, tota una vida

TMB, tota una vida

Relat curt que va estar entre els 10 finalistes del concurs de relats curts de la TMB l’any 2015

“Baixo les escales que s’endinsen per la boca del metro agafat a la mà de la mare per no caure.

Desconec què m’espera, però se’m fa estrany pensar que viatjarem sota terra. Una llum es veu al fons del túnel, cada cop més intensa, més propera, i el tren arriba. Entro en un dels vagons del metro de la línia verda i m’assec per primer cop a la vida en un seient tocant la finestra. Els meus ulls no es separaran en tot el trajecte de les parets fosques dels túnels, que avancen a gran velocitat.

Marxo a treballar i, com tinc de costum, m’assec a la cadira del costat de la finestra. Ja fa dies, però, que els meus ulls no miren les parets fosques del túnel, sinò que miren els ulls de la noia que s’asseu dues fileres més enllà, i que quan la miro, aparta la seva mirada amb un somriure mentre les galtes li agafen un color vermellós.

Ja fa dies que torno a mirar per la finestra en el trajecte cap al treball. Em relaxa moltíssim, igual que em relaxa que la mà de l’Elisenda descansi damunt de la meva durant el trajecte. Ja fa temps que el joc de mirades va donar els seus fruits i ella va canviar de seient per estar al meu costat, en aquest tren, i en el tren de la vida.

Fa mesos que torno a agafar el metro tot sol. Des que l’Arnau va arribar al món l’Elisenda no m’acompanya en aquests trajectes matiners. Cada cop més gent utilitza el transport públic i no sempre em puc asseure. És una sensació ben estranya viatjar dempeus…

Els darrers mesos ha estat més fàcil asseure’s a la meva cadira. La gent que em veu s’aixeca i em cedeix el seu seient, sembla un premi a tota una vida passejant amunt i avall per aquests foscos túnels que travessen la ciutat de Barcelona.

Pujo les escales per sortir al carrer agafat de la mà de l’Arnau que m’ajuda a no caure.”

About walder

Leave a Reply

Scroll To Top